15 d’ag. 2018

Embrunman 2018. El darrer Ironman

Fa dos anys estava apuntat al Ironman de Vitòria. La mala sort va fer que una caiguda en bici m'impedis pendre la sortida al  jul de 2016.
Dues trompades més a finals d'estiu i tardor  em van deixar el diagnòstic clar: tinc els genolls fets caldo, i millor que miri de còrrer lo minim en lo successiu. I si ho faig, sempre per terreny tou i amb  sabates amb la màxima amortiguació. Lo de còrrer llarg s'havia acabat. Durant el 2017 vaig còrrer molt poc...buaaaa.....
El traumatòleg em convenç per posar-me unes infiltracions (quatre) al genoll dret, pero sembla que d'entrada no fan cap efecte. Paralelament començo a pendre  -jo no prenc mai res-  colàgeno amb magnesi..... i finalment es produeix el miracle. Als tres mesos de la darrera infiltració les molèsties desapareixen.
Paso la temporada d'esqui de muntanya  (hivern 2017-2018) esquiant més que mai, aprofitant la gran quantitat de neu que la meteorologia hivernal i de primavera ens regala.
El Manel i el Jordi em parlen d'anar a fer l'Ironman de Embrun (le plus difficile du monde), però ho descarto perqué tinc altres plans per juliol 2018.

Una desgràcia fa que els plans d'anar al Pakistan al juliol de 2018 m'alliberin  el mes que seria clau per preparar el IM de Embrun, que seria el meu desé en la distància. Queden dos mesos i mig per la sortida (15 agost 2018) i m'hauré d'espavilar si no vull morir.  El Manel m'ofereix la seva plaça, pq ell finalment  no podrà anar-hi però la organització no ens ho permet.
Finalment m'apunto i començo la preparació exprés.
El Jordi em proposa d'anar a Embrun a reconéixer el circuit de bici , cosa que fem  La conclusió es que el sector de bici es bestial, amb 190 kms i 4.700 mts de desnivell.. Patim per superar els temps de tall, especialment a dalt del coll del'Izoard.

..............

El 15 de juliol, a les 6 del matí, negra nit, 1.200 tios/as vestits de neopré negre a la vora del llac de Embrun prenem la sortida per iniciar el dia més llarg. Entro a l'aigua  de la meitat enrera, amb la idea de nedar tranquil, peró dec d'estar amb el grup dels tontos perqué rebo més hòsties que en un joc de boxa. i em começo a agobiar. Porto 500 metres i ja plegaria..... estic fins el nassos... ja no suporto nedar amb tant de mogollón de gent. Potser sigui culpa que fa anys que no nedo a la piscina, amb altres a tocar.... només he nedat al mar, jo sol i les meduses.....
Em separo del follón, recorro més distància i miro de relaxar-me  nedant en solitari, per fora, fent més metres..... A  cada boia hi han uns segons de tensió...tots ens ajuntem allà..
Finalment surto de l'aigua en 1h20', una temps dolent per com estava nedant, però considerant que he estat a punt de deixar-ho, no està malament.
Faig la transició en quatre minuts i surto a la bici. El Jordi surt de l'aigua quatre minuts més tard  que jo i per segons no ens trobem.
Començo la bici, pedalant de tranqui. reconec que estic acollonit, i a les primeres rampes avanço més   gent que no pas m'avancen. Al Km 45  tornem a pasar per Embrun, després d'haver fet  uns 800mtes de desnivell,  i em trobo als supporters particulars animan-me. Ara comença la autèntica cursa, amb uns sube-baja trencacames i després el terrible ascensió al Izoard, de més de 25  kms i 1.300 de desnivell +.
M'ho prenc amb molta calma, massa calma, tanta calma que després veuré que en les darrers 14 kms del pujada al coll fa un mes els vaig  fer amb 14 minuts menys.
Però lo important es reservar per la marató i passar el tall.
Ja arrtibant a dalt deI Izoard (2.300 mts), i veient que em sobren 45min per al tall, em pregunto si el Jordi aconseguirà passar, cosa que a ell el tenia molt inquiet. ..... però el Jordi en incombustible i passarà sobrat el tall, a pocs minuts darrera meu.
Baixada de bogeria , i tornada als sube bajas tontos que et van consumint poc a poc. I la traca final, que a 10 km del final de la bici et fan pujar 300 mtes  de desnivell per tocar lo que no sona.
Transció en dos minuts (a boxes em trobo un tio de València que es queda allucinat de la meva velocitat a la transició -li dic que contra abans comenci, abans acabaré-)
Còrrer costa el primer km... després vaig a ritme cómode, fins el rampote -que farerm tres vegades- de pujar del llac al poble de Embrun (un desnivell de 80 mtes). Allà avanço sempre gent que camina, mentro jo no camino mai.  Peró no tot pot ser perfecte, i a les baixades no puc córrer i vaig trotant perque se m'enrampa el isquio de la cama esquerra (quina cosa més extranya, penso).
Fins cinc vegades tinc que parar, clavat per el dolor i la tensió que genera aquest problema, per estirar i desbloquejar el muscle afectat. I vàries vegades  he arrencat  correr de nou i he hagut de parar fins tres vegades. Decideixo de còrrer suau, sense estirar les cames, especialment  a les baixades, i deixo pasar els kms......
Novament m'he trobat a la Rosa, Maite, Sara i Júlia que m'han animat a reventar.  Gràacies !!!!
En algun moment penso que puc baixar de les 15 hores , pero la repetició dels problemes del isquio finalment m'ho impedeixen.
Entro a meta en 15h05 min.
Veig la Rosa a través de la valla, ens toquem i em salta alguna llàgrima.
Altre cop finisher. El meu darrer triatló Ironman, el més dificil del món, acabat.
A la classificació sóc el 605 de 1.207 sortits, i de 955 classificats.
I segon de la meva categoria, V5M, els tios de més de 60 anys.

El Jordi entra en 15:52, i ens abraçem satisfets d'haver-ho aconseguit.


Carretera de baixada del Coll de l'Izoard
Sortint de l'aigua

Postureo abans el dia abans de la cursa


A la arribada, amb el Jordi. 
A dos kilómetres de superar el Coll d'Izoard. La foto sembla un muntatge, pero es real !!!!

Eufòric, a la arribada.