11 jul 2015 - HALF ALTRIMAN

He repetit aquest triatló en el marc incomparable de les Angles.
Fa uns anys ja vaig participar en la distància Olimpica, el 2013 al Altriman full, i aquest cop al Half.
Una natació retallada per la boira que hi havia al llac, una temperatura agradable i molt bon ambient han fet un cop més aquesta prova molt interessant. A destacar la perfecta organització i la gran feina dels voluntaris.

Cursa a peu. Foto Lucy.

Principi de la cursa a peu. Foto Jordi.

Segueix la crónica del Antonio, qui junt amb l'Aurelio vàrem compartir el segment de bicicleta.(92 kms i 2,100 m desnivell +). La mitja marató va ser molt dura a causa del desnivell (450 m+) i va ser el que fer estralls entre alguns participants.

""

Tanto el viernes, como la mañana del sábado estuve nervioso. Hacía tiempo que no sentía ese estrés pre competitivo. Hay muchas variables que controlar en un triatlón y quería dejar lo mínimo a la improvisación.

Al llegar al lago una niebla muy espesa ponía en duda la disputa del segmento de natación. No se veían las boyas!

Estuve con los compañeros del Gavà triatló comentando la jugada y haciendo bromas antes de empezar. Cada uno me daba ese consejo "express" que tanto se agradece y que te calma y te tensa a partes iguales... jejeje!

Finalmente los jueces deciden que son 3 vueltas a un circuito cortito que me vino bien porque había nadado entre poco y muy poco. En total igual nadamos 1500m, si es que llegó.

La primera transición fue muy mala pero bueno con lo largo que es el half no había que estresarse.

Empiezo a pedalear y me noto bien y con fuerza, las primeras rampas antes de llegar al Col de Llosa voy con plato y adelanto más que me adelantan, pienso en reservar, me han dicho que lo peor llegará hacia el final. El col de Llose no es demasiado duro y pasa deprisa. El descenso de este puerto es sin duda la parte más peligrosa de todo el recorrido, bajada de vértigo y sin vallas ni quitamiedos. Bajo con prudencia y justo antes de llegar a Aiguatebia me alcanza Emili. Pienso que su estela (sin chupar rueda) me puede venir genial pues se conoce el recorrido al dedillo (hizo el Altriman entero en 2013), otra cosa será que consiga aguantarle, es un tipo duro. Duro de pelar. Muy duro de pelar. Mi objetivo sobre el papel era estar por debajo de 4h en la bici, su estela seguro que me lleva a conseguirlo. Hay que aguantar!

Empezamos juntos el Col de Creu y alcanzamos a Aurelio. La paternidad le ha sentado de maravilla al canalla porque estuvo todo el segmento con Emili, en cambio yo en las rampas más duras de este col cedí unos cuantos metros. Aurelio aguantaba con Emili sin problemas. Realmente es un puerto que se endurece en la parte final y veo que en las rampas duras me falta fuerza, potencia. En el descenso del Col de Creu y el posterior falso llano- bajada les vuelvo a dar alcance y aprovecho estos kms de terreno favorable para comer uno de mis deliciosos sandwiches de jamón serrano. oooh sí! Paso de barritas y geles, esto está mucho más rico!!

Me habían avisado de la trampa que esconde el segmento de bici del half. Hacia el km 65 después de 15km de terreno para abajo, llega un desvío y un rampote como los que hay en los parkings más jodidos. El tema es que el dichoso rampote dura 3km. Así que apenas vi que llegábamos ahí, metí plato pequeño y "pa'rriba" con todo metido.

Nuevamente Aurelio y Emili se me van poco a poco y no puedo hacer más que divisar sus traseros. He de entrenar la fuerza, he de entrenar la fuerza! 7, 8, 9 km/h a lo sumo, es una pared.

Después de esta zona de rampas muy duras (el Marie Blanque tiene la fama pero esta subida no es menos dura, me vino bien hacer la Quebrantahuesos ya lo creo) llega la ascensión al Col des Hares, mucho más tendida y es donde vuelvo a ver a mis dos compañeros de fatigas. Antes de coronar alcanzo a Aurelio y, pasada la bajada, en los falsos llanos a Emili (tuvimos suerte que el viento a favor nos llevó de vuelta al lago, esos falsos llanos son más subida que llanos). Llegamos juntos, en paralelo, Emili y yo a la transición. "semos los mejores" Miriam nos grabó en vídeo. La bici no ha defraudo, ha sido dura de narices! Objetivo cumplido, parcial de bici 3h 49''

"Solo" quedan los 21km de carrera a pie. Me habían comentado que los primeros 9km eran llanos por el lago y luego la cosa se ponía fea con zonas de subida. Nada de eso, no se pone fea, se vuelve una subida infernal, un ascenso a la ermita de san ramón pero en este caso se llama Lac Balcere. Yo salí a ritmo alegre con la idea marcar un buen parcial de carrera sin esperar lo que el circuito me tenía preparado. Me anima Jordi Segade por la zona del bosque y el lago, me da mucha alegría verle, un buen tipo, un luchador. Calculo que los primeros 9km llanos los hice entorno a 4.40 pero luego me hundí. No hay otro calificativo. No estaba preparado para esas cuestas y tuve que andar. Tampoco salí demasiado fuerte ni a inmolarme, simplemente no había entrenado para las cuestas que allí hay y me quedé literalmente atascado. Lección aprendida.

Miriam me esperaba antes de la entrada del pueblo de les Angles, en un rampote de mil demonios y al verme andar me animó para arrancarme de nuevo. No podía, las piernas no daban de sí. Volví a arrancar gracias a sus ánimos, pero apenas un centenar de metros. He de entrenar la fuerza, salir a correr por la montaña. En la zona llana del pueblo volví a correr pero enseguida vino lo peor...

La podría bautizar "the special final cuesta" "la super traca" "putada special nivel 21" o yo que sé!

En la parte más dura me alcanzó Emili y pese a sus arengas de "no camines cojones" solo pude correr unos metros tras él por orgullo. Unos 100m pero las piernas me explotaban. Así pues volví a andar y se fue alejando en el rampote del 10% que no acaba nunca. No exagero si digo que son más de 500m a ese porcentaje, es una pared. Lo más parecido es una de esas calles de urbanizaciones que suben la montaña tal cual sin hacer curvas.

Pensé que me iban a pasar hasta los caracoles. Pues no, nadie salvo Emili corría, todo el mundo andando con la cabeza agachada e intentado andar lo más deprisa posible. No me gusta andar porque todo se eterniza, los kms pasan lentos y el sufrimiento se alarga. Sensación de quiero correr pero no puedo. Al llegar arriba de esta rampa tan larga había un avituallamiento y de ahí hasta el Lac Balcere una zona de constantes subidas y bajadas más "normales" donde pude correr y maquillar un poco el parcial de carrera a pie.

Finalmente llegada a meta donde Miriam me estaba esperando preocupada (tardé un siglo en subir y bajar al lago dichoso). Lo di todo y acabé contento y feliz. Parcial a pie 2h 01' (muy mejorable).

En meta felicité a Emili, una máquina y es que a él la dureza le viene bien. Cuanto peor para el resto, mejor para él. No es el mejor nadador, ni el mejor ciclista ni el mejor atleta que conozco pero sin duda es de los deportistas más duros física y mentalmente.

Conclusión final, un triatlón precioso en medio de la naturaleza y duro de verdad. Hay que saber a qué vas, de lo contrario lo vas a pasar muy mal.

Consejo. Si quieres hacerlo entrena bien la bici en puertos y sal a correr por montaña, mete desniveles a tutiplen.""

 

 

 

ALTRIMAN (3) (quinze hores non stop)

Fa anys que tenia aquesta prova en un racó de la meva llista de projectes. Diverses raons la feien atractiva, pero principalment perqué es desenvolupa en un entorn prou conegut per mi: estació de esqui de els Angles, esqui de fons del coll de la LLosa, Lac de Balcere, accés a diversos cims amb esquis de muntanya, Port de Palieres, repte amb biciclieta per si mateix des de la Cerdanya, coll de Chioula, per on transcorre el Camí dels Bons Homes, (btt), llac de  Matemale, on he també he navegat a vela i he aprticipat al propi triatló Olímpic de la mateixa organització.
Finalment amb l'Aurelio ens vàrem decidir, animant-nos mutuament. Vàrem aprofitar que la organització va oferir al nostre Club preus especials per incripció col.lectiva.
Preparar una prova així requereix força hores de dedicació, i si no li pots dedicar aquest temps passarà que arribaràs poc preparat i a més t'estessaràs pensant que no fas el que toca. I aixó passa amb freqüencia, ja que  no sempre pots entrenar-te el que vols qunt vols. I a més, de vegades, no et vé de gust..
Finalment m'he preparat el que m'ha semblat (en un altre post en posaré un resum), pero anticipo que en els darrers tres mesos la mitjana ha estat sobre 1h30 diària aproximadament. He de afegir que moltes vegades he sortit a còrrer o he allargat la sessió gràcies a la perseverància del Aurelio, que implicat en el mateix projecte, m'ha animat a fer més.

La prova es apoximadament distància Ironman (3,8 km de natació, 197km de bicicleta i 42 km corrent). El que fa més complicada la prova es que la natació es al llac de Matemale, a 1.500 mts d'alçada, i comença a les 5h30 de la matinada -encara es de nit-. La alçada complica la respiració al nedar, especialment als que som mals nedadors, i la visibilitat escassa ho fa tot més emocionant.
Després comença la bicicleta, que inclou 4.700 mtes de desnivell positiu. Comparativament, el IM de Roth té quatre vegades menys (1.200mts).
I per acabar la marató, amb 700mts de pujada i altres complicacions que explicaré.

Hem pujat el divendres 13 de juliol per la tarda a deixar les bicicletes als boxes al costat del llac. Mentre recollim els dosals, comença a ploure, presagi del que pot passar demà. Anem a dormir a Font Romeu a un apartament amb l'Aurelio i el Hendrik, que ha vingut d'Alemanya expressament per correr la prova (no es envà la prova més dura d'Europa).

Dia 14 jul. Sona el despertador a les 3h15, Crema solar, vaselina, café amb llet, galetes, cereals, intento menjar-me un bol d'arrós integral peró no entra.... primera passada per el wc.... nervis... es negra nit i no es veuen estels, o sia, està núbol.
Recollim al Jordi i a les 4:30 estem a boxes reinflant les rodes de la bici, posant-nos el neopré per nedar i deixant les bosses amb la roba i sabatilles preparades per les transicions. Sempre tinc el costum de deixar masses coses a les bosses, i després utilitzo la meitat, pero per si de cas...

Estem els 160 bojos a la vora del llac, amb els peus dins i aigua per els genolls. Ara estic nerviós. Ens desitgem sort amb els companys i en la foscor desapareixem enmig de tots. Un cop et perds de vista es impossible retrobar-te ja que tots anem de negre i casquet de bany taronja.
Donen la sortida i començo a nedar lentament, per evitar el ofec típic al passar del repós a l'eforç en segons, dins l'aigua i en alçada. Alguns cops i patades, però de poca intensitat, ja que crec que en general ningú té massa pressa per reventar-se en el primers kilómetres.
Agafo un ritme suau, i de cop perdo de vista el poc que veia. La boira m'ho impedeix..... resulta que no es boira, tinc les ulleres de nedar entelades per dins. M'aturo, les mullo i solucionat. Porto uns 500 mts i ja nedo quasi sol i tranquil. Ho prefereixo. Només escolto el bombolleig de la meva respiració, Nedo suau, amb poc esforç, mirant d'optimitzar el lliscament. No vull gastar el doble de energia per guanyar 5 minuts.
A l'altre costat del llac hi ha una barca amb un potent focus que ens marca el rub a seguir. Però com esta molt arran d'aigua i a una distància de quasi 1 km haig de treure el cap molt fora de l'aigua per veure'l. Busco una referència en el perfil d'unes muntanyes llunyanes que es retallen contra el cel fosc i vaig mes còmode.
Al arribar a la primera boia coincideixo amb d'altres nedadors...tots afluixem el ritme per buscar la boia següent que ens marca la nova direcció a nedar. I de seguit tornem a girar direcció la sortida, fent un triangle imaginari amb dos costats iguals i una base estreta. Intento nedar als peus de algú, pero mig a les fosques es fa complicat no molestar-lo tocant-li els peus sense voler. Completo la primera volta (ja he nedat 1.900 mts) i tenim que sortir de l'aigua, còrrer uns 70 mts per un pontó flotant i començar la segona volta de natació. La gent et crida i t'anima...Intento mirar el crono pero no veig res, ja que just comença a clarejar. A la segona volta intento distreure'm pensant en mil coses diverses, i només miro endavant cada quatre braçades, per nedar en la direcció correcte (no cal vigilar les meduses)..
Inevitablement s'ha fet de dia, i al acabar el segment de natació sortim treient-nos el neopré i corrent per un caminet -descalços- fins la zona de boxes (uns 300  mts). He trigat  1h15 min. Dels 160 sortits vaig el 70. Ara agafo la bossa de les coses de la bici, em poso el maillot....maillot.... maillot.... merda, no entra. Se m'ha fet una  pilota a l'esquena i no corre avall. A més, tinc els braços cansats i no puc fer gaire força..i no m'hi arribo...!!!!. Penso que si demano ajut, em poden penalitzar -estrà prohibit qualsevol ajut alié-, així que per posar-me el maillot necessito dos minuts i acabo esbufegant per aquesta tonteria....
Comença la bici, de baixada i pla. Aprofito per veure Isostar i menjar-me una barreta energética de les grosses, i comença el primer port (la LLosa). M'aturo al principi i orino de forma abundant per tercera vegada en el dia.. He calculat malament i,  o bé he begut massa, o he pres poques sals.  Quant acabo, m'ajupo i defeco. Potser he tret mes de 1/2 kg de pes. Perfecte !!!
El coll de la LLosa es curtet, pero dur, encara que en aquestes alçades tot sembla fàcil.
La baixada per l'altre costat es llarguíssima, i en un revolt amb sotrac perdo un dels bidons de beguda carregat amb isostar, cosa que després lamentaré. No m'aturo, ja que a 30km/h, entre que pares, tornes, el reculls (si no s'ha perdut entre els matolls) perds massa temps......
La baixaida s'acaba, després de passar per Ayguatèbia, i remuntem en suau pujada una vall d'alló més solitària. Alguns triatletes em passen, lentament, i n'atrapo d'altres.. tot-hom va a ritme tranquil, no sembla pas una competició. Crec que quasi tots estem espantats per el que queda, i reservem forces..
Les rampes que precedeixen al Coll de Creu em fan por, son les primeres serioses de veritat, però com encara vaig força fresc, les supero sense majors problemes.
Passat el Coll de Creu, la baixada cap Matemale es una mica perillosa, ja que el asfalt es força dolent, Atrapo a un competidor, pero em costa passarlo en aquesta carretera amb tants revolts i terra dolent. Després de jugar-me la vida per passar-lo, dos minuts després m'adelanta al tram pla que vé a continuació.
Passo el Coll  des Hares , Querigut i arribo a Mijanés, on comença el Port de Palieres. Son quasi 1.000mts en 10 kms.. una carretera preciosa, pero dura, No en va es  un port de categoria especial al Tour.
Com he perdut un bidó de beguda, m'aturo a Mijanés per menjar una mica i agafar liquid. Els bidos grocs son de beguda isotònica, suposadament com el que he perdut, així que n'agafo un, mentre menjo un troç de pain d'epice.
En aquest moment arriben amb cotxe el equip de suport n.1, que es desganyiten animant-me.
Començo el port, i faig un trago de la beguda iso que m'han donat al avituallament..... es fastigosa...m'aturo, faig un riu i buido el bidó: no cal que pugi pes inútil. Em creuo amb el Ivan -entrenador del Club Gavà- i em saluda.
A mig port em trobo a l'equip de suport n.1 (Lucy, Hugo i Rosa) animant-me a tope, cridant com locos/as. Tot es fabulós. La temperatura es perfecte.... Menjo una mica, aprofito per agafar aigua, torno el bidó de isotònica i deixo enrrera alguns corredors que es posen el paravent per la llarga baixada. Jo segueixo en màniga curta, tot agraint que no es posi a ploure ja que m'he arriscat a no portar res d'abric. Durant la baixada m'adelanten un parell de corredors camikazes i jo avanço al Xavi A., a qui ni saludo ja que no el reconec (després m'ho va dir ell).
S'acaba lo bo i de nou cara amunt. Cap el coll de Chioula, on trobo el equip de suport n.2 -Lina, el meu pare, Gemma i Marta- Em fa molta il·lusió  que hi siguin, ja que mai m'han vist competir en un triatló dels llargs.
Van passant els kms per un entorn molt bonic, ara ja totalment conegut, perque el vàrem seguir amb l'Aurelio fa quatre setmanes. Tota la estona intento no ofuscar-me per anar més ràpit. Podria fer-ho pero després potser ho pagaria, així que em vaig frenant tota la estona. Porto una mitjana lleugerament superior a la prevista, pero em trobo bé. Cuido de menjar cada 45 minuts aprox i anar hidratant-me convenientment.
Al km 130, en la lluyania, veig un per davant un ciclista que es velluga de forma coneguda.... crec que es l'Aurelio.... en uns minuts arribo al seu nivell just en el moment que una moto de jutges ens atrapa i ens mira de forma amenaçadora. Es normal, els nostres maillots iguals ens delaten. Deuen de pensar que ens estem ajudant. Quan segueixen el seu cami podem parlar una estona... estem molt contents de trobar-nos. Hem entrenat aixó junts i tots dos sempre hem pensat que potser ens haviem apuntat a un repte excessivament ambiciós per el nostre nivell...... i ara començem a canviar de opinió.
Hem fet una sinuosa baixada fins Gesse, km 140, on estan el equip de suport n.1. Fotos, abraçades. He arribat junt amb l'Aurelio, i es estupendo. . Ens sembla que ho tenim xupat, quant en realitat l'auténtica dificultat comença ara.
A Gesse podies deixar previst un avituallament personal. jo vaig deixar-rme dos bocatas de pa bimbo: un amb nocilla i l'altre de formatge fos. Els dono una mossegada i escupo el de nocilla. No suporto menjar més dolç. Com l'Aurelio ha de evacuar, ens despedim i me'n vaig carretera avall acabant-me el bocata de formatge.
(després vaig saber que l'Aurelio va sortir de l'aigua 7 min abans que jo, i l'havia dut a curta distància tota la estona).
De nou comença la pujada, una carretera preciosa, pero de pujada salvatge. Vaig tota la estona amb el 28 (pinyó més gran), pero voldria tindre'n un de 35...!!!! .Ara ja començo a avançar més corredors que no pas m'adelanten a mi, i aixó m'anima. Comença a ploure, encara de debilment. Fins l'arribada practicament anire tota la estona mullat, encara que no tinc fred, i si el tingués, no podria abrigar-me, ja que només porto uns manguitos que no protegeixen de la pluja.
Mes endavant torno a trobar al equip se suport n.1, just a l'inici d'un tortuós descens acabat d'asfaltar, mullat i plé de gravilla solta....
La pujada a Querigut es terriible, i pateixo una tanda de rampes als isquios. El protocol es sempre el mateix: primer la cama dreta, bec aigua mogollón i afluixo el ritme..... es passa....comença la cama esquerra, dolor....uns minuts a menys ritme i passa. No tindré més molèstien en tota la prova.
Al avituallament de Querigut (km 177) em trobo al equip de suport n.2. Es fabulós tindre dos equips tan ben repartits durant la prova i que et vas trobant alternadament mentre es desganyiten donan-te ànims.
Ara només queda pujar el coll des Hares, que ja hem fet en sentit contrari aquest matí, i començar la marató.....

Vull esmentar que un km abans de arribar a Formigueres  (km190) un cotxe em passa a molta velocitat i quasi em toca. Em va passar molt pròxim, vaig sentir el seu retrovisor a pocs centímetres de la meva mà esquerra. Un assasí en potència. Començo a cridar-lo, insultarlo, tot inútil, clar.... ojalà hi hagues un semàfor o un control o algo que l'obligues a parar per ...

A les rectes que marquen el km 195 comença a ploure més fort, però el fet de sentir-me acabant la bici em dona força per gaudir-ho en positiu. A més, la familia em continua perseguint enmig dels xàfecs per donar-me força.
Després vaig saber que als del Half els va estar plovent de forma torrencial i aixó va provocar molts abandonaments.

Entro a boxes, content ja que he fet una mitjana a la bici de 21km/h. Sembla molt baixa, però considerant que hem fet mes de 4.700m de desnivell positiu, no està tant malament. El "cuenta" marca 197,5kms.

Començo la marató, i continua plovent. No he agafat el  xubasquero, només els manguitos, que porto posats pero recollits. No sento fred, i vaig molt bé sota la meva gorra vermella amb generosa visera.
Porto les bambes d'asfalt, mes que res perque son mes lleugeres, pero en arribar als bassals de fang que ha format la acció combinada de la pluja i de centenars de corredors al circular per l'estret camí que dona la volta al llac de Matemale, la manca de sola complica agafar bon ritme. Em costa bastant aconseguir una velocitat de creuer, i en quant crec que la assoleixo, comença la primera pujada, al km 5. Es un kilómetre de pujada per una carrer d'una urbanització força aborrit, només animada per el fet de que et vas creuant amb els corredors que et precedeixen, i com van de baixada, van a tota llufa.
Continuo acumulant kms letament. M'aturo un instant a tots el avituallaments, i excepte en algun que he agafat una mica de fruits secs, en gairebé tots bec mig got de cocacola a la que prèviament dono un cop per treure les bombolles, i un troç (un terç) de plàtan. Aquesta serà la meva dieta fins el km. 40.
Al passar per la presa del llac fa força ventolera, i com vaig mullat sento una mica de fred i em pujo els manguitos.
Ara vé la pujada bèstia, uns 270m de desnivell, passant per davant de l'arribada, seguint fins al punt més alt per baixar suament fins el llac de Balcere. Poc abans de "coronar" sento que la Rosa em crida i em persegueix en bicicleta per el costerut carrer. Quant m'atrapa no pot dir ni mu per l'esprint que ha fet per atrapar-me.
La suau baixada fins al llac de Balcère no la esperava asfaltada. Sempre l'he fet a l'hivern, amb esquís, i no pensava que fos així, pero la contrapartida es que Rosa també pot anar-hi amb la bici de carretera.
Arribant al llac em creuo amb el Hendrik, el meu amic alemany, que ha vingut expressament per còrrer aquesta prova. Ell ha estat el primer corredor e sortir de l'aigua, amb un temps de 55 min. Em deu portar uns cinc minuts d'avantatge i em diu "..todavia me vas a atrapar.....". Al llac m'anima l'equip n.2 a més de la Rosa, i aixó m'ajuda força. De tornada del llac, en lleugera pujada supero el km 21 (mitja marató),  Es magnífic !!!
La Rosa em pregunta còm vaig, qué em fa mal.....penso... no em fa mal res...!!!! Només  cansat i amb ganes de acabar.
Al km 23 em creuo amb l'Aurelio, que està fent la pitjor pujada de la marató, mentre jo volo cara avall. Creuant el poble de Les Angles un nombrós grup del Gavà Triatló m'animen generosament.
Ara segueixo baixant, vaig força ràpit, i em creuo amb el Jordi V., ell de pujada, al km 41 : el veig còrrer cara amunt tant ràpit com jo baixo... es un maquinón....
Torno a passar per boxes, la base nàutica, la zona enfangada, la presa, la urbanització en pujada, el mateix en baixada, la presa, zona enfangada, boxes, i ja al km 39 em creuo a l'Aurelio... el veig  lent pero amb il·lusió per acabar. Ens animem. Ho tenim xupat, li dic....
Arribo al darrer avituallament, km 40, només queden dos kms de terrible pujada. Sorpresa !!! ... tenen pizza calenta !!!! n'agafo un troç i me'l empasso amb fruició, mentre no paro de trotar. El menjar salat el l'únic que m'apeteix...
A les afores del poble la Rosa m'està esperant. Corre els darrers centenars de metres al meu costat i entro al palau d'esports on hi ha l'arribada. Tothom m'anima i em crida i entro a meta, mentre em fan pujar a una mena d'escenari coronat per un crono que marca 15h26min, i amb una gran  foto de fons un es veu el llac de les Boulloses  i els Pics Perics.
Hi ha molts amics del club de triatló de Gavà, familiars i amics d'altres corredors, la meva fan incondicional Rosa, i com a novetat, la meva família més propera que per primera vegada han pogut acompanyar-me com supporters en aquesta aventura i que reconec m'han ajudat molt. Gràcies !!!!
Finalment he fet una marató força lenta, pero no he caminat ni un metre. I el millor es que he acabat molt sencer. El que més m'inquietava d'aquesta prova es acabar reventat i arrosegar-me fins l'arribada, però no ha estat així. Em trobo molt bé i no em fa mal res. No em sento buit i tinc el cos molt bé. Paso per la dutxa i torno a l'arribada a menjar coses apetitoses: caldo i pizza, amb una cervessa estupenda.
Tinc molta alegria de felicitar-nos amb el Jordi  i el Hendrik... pero espero impacient les notícies sobre l'Aurelio, amb qui m'abraço intensa i emocionadament  en quant arriba. Ha estat amb ell amb qui he preparat aguesta prova, i qui m'ha estimulat força vegades a entrenar quant tenia mandra. Gracias !!!.

ALTRIMAN (2)

Altriman.- demà estaré competint en el meu vuité triatló distància Ironman. L'any passat, després d'acabar Roth vaig dir que era l'últim....... però la duresa d'aquest, el fet de còrrer en una zona propera dels Pirineus, i la "pressió" dels amics em va animar.
Escric aquest post per deixar constància de que estic animat a fer-ho, però que la prova em dona molt respecte... i també il·lusió per enfrontar-me a un verdader repte esportiu.
Mes info a www.altriman.com